"LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL" - JOAN SALVAT PAPASSEIT

Aquella verge vinclada als meus braços 

tota es donava però ha fet un gran crit.

-Oh, amat, no temis! - em deia

ajocant-se:

-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra

que et faci ofrena d'un amor tan pur.

No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:

¿com ho faria, si era sense tu?- 

I ara s'alçava i jo la vestia

i els seus cabells destrenava pel coll.

La carn, flotant al mossec de la vida,

s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava

ara ja és teu, i elevarà el teu cant?- 

I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:

-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?- 

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

-No et deixaré

et diré el nom d'amiga.

La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços 

-ja era el seu ventre més alt i més fort.

I a cada pit un vermell:

dues brases 

com la punxada del llavi i del cor.